Sota un mateix cel es mantenen fermes les mateixes pedres, els mateixos camps i boscos que envoltaven Can Tarrides, guarden recelosos l’essència de la vida en aquest indret.Una essència que ens envolta un cop entrem a la casa, on cada pedra es manté al mateix lloc. Segons els documents trobats, Can Tarrides es va començar a construir el segle XVI, i va quedar completada el 1748.

Si les pedres que formen la casa poguessin parlar, ens podrien explicar detalladament bona part de la història de Catalunya. A 100 metres sobre el nivell del mar, Can Tarrides gaudia d’una situació privilegiada. A tocar de la casa hi passava la Via Romana i posteriorment, el Camí Ral. Testimoni d’això en són els primers noms coneguts, com ara Cal Gabatx o Cal Perés.

Davant nostre hi tenim el primer document fotogràfic de la casa. Matemàticament parlant, 60 anys ens poden semblar poc temps, ara ja no és tota una vida, però fixant-nos en els detalls que ens permeten les instantànies, ens adonarem del pas del temps. Ara ja no tenim el paller que presidia la casa, font d’alimentació de les vaques que, fent de la planta baixa la seva cort, tenien uns objectius clars: donar llet i carn i, al mateix temps, l’escalfor necessària en les fredes nits d’hivern als habitants de la casa, que vivien el pis superior,. Les finestres petites i la porta sempre oberta, clar detall de l’hospitalitat de les cases de pagès. Les gallines picotejant qualsevol cuc que s’atrevís a treure el cap, i l’àmplia era, on cada estiu es batia el gra, principal font d’ingressos d’una família de pagès autosuficient.

Buscant per l’interior de la casa també hi trobareu altres testimonis: l’olla dels diners, el forn de pa, els festejadors, un dels noms de la casa picat en una pedra, les petjades d’animals com gats i gallines que, amb la seva tafaneria, espatllaven les rajoles amb les quals es va construir la volta catalana dels sostre,.... La restauració de Can Tarrides, feta a consciència per no perdre l’essència de l’antigor, ens permet gaudir d’aquest entorn privilegiat i per un moment, oblidar-nos de les presses i sentir-nos com el noi de la fotografia que, assegut sobre una pedra, gaudia de l’escalfor del sol en un matí d’hivern del segle passat.